El romaní
Rosmarinus officinalis

La planta aromàtica per excel·lència de la Mediterrània ha inspirat els poetes i els cuiners. L'olor característica no prové de la flor sinó de les fulles, i és un mecanisme de defensa contra els herbívors, que la troben desplaent. Com el seu nom indica -officinalis-, s'utilitza en medicina per fer-ne infusions i essències amb finalitats antisèptiques, digestives i alleujadores el dolor muscular.

La farigola
Thymus vulgaris

Juntament amb el romaní, és la planta mediterrània aromàtica més coneguda popularment. És en gran part responsable de la olor característica dels nostres boscos. Els seus usos culinaris en sopes i guisats són ben coneguts. Té moltes aplicacions medicinals, com ara els refredats, les afeccions de la gola, les bronquitis i les lesions cutànies.

El margalló
Chamaerops humilis

Aquesta petita palmera, l'única autòctona d'Europa, és emblemàtica dels parcs del Foix, Olèrdola i el Garraf. Els seus dàtils són comestibles, però poc valorats, raó per la qual se'ls anomena pejorativament "pa de guineu". Fins fa pocs anys, a les terres de l'Ebre i al País valencià se n'ha teixit la palma de manera tradicional per fer escombres, cabassos i estores.

El garric
Quercus coccifera

Aquest arbust, de fulles rígides i punxents als marges, no sobrepassa el metre d'alçada. El fruit és una aglà semblant a la de l'alzina. De les cassanelles de les fulles -cecidi o tumor vegetal provocat per la posta de l'insecte Coccus illicis o C. kermes- se n'extreia un tint d'un intens color vermell. La tècnica de la seva extracció va arribar a casa nostra des de Pèrsia, introduïda pels àrabs, que anomenaven al tint "quermezí".

El llentiscle
Pistacia lentiscus

Aquest arbust de fulles compostes és parent del festuc o pistatxo. Hi ha peus de flors masculines, i peus de flors femenines, d'on creixeran els fruits. Antigament, del seu làtex se'n feia una mena de xiclet, i actualment s'utilitza per elaborar pasta dentífrica i, a moltes zones de la mediterrània, per aromatitzar el menjar.

L'esbarzer
Rubus sp.

És l'arbust dominant de les bardisses que creixen al marge del camins i als espais degradats ben assolellats. És una espècie invasora difícil d'eliminar. Com moltes plantes mediterrànies, rebrota després del foc i de la tala, i es propaga fàcilment mitjançant les llavors, i també per reproducció vegetativa. Les móres són molt apreciades en fresc o bé per fer-ne confitura.

La borratja
Borago officinalis

Aquesta planta és molt característica per les tiges i les flors abundantment piloses. S'ha utilitzat en la medicina tradicional com a diurètic. Es menja crua, en amanides, bullida o bé arrebossada en forma de bunyols. Tanmateix, es recomana no ingerir-ne durant un temps prolongat, a causa del seu contingut en alcaloides hepatotòxics.

El rave de mar
Cakile maritima

Planta que creix als terrenys sorrencs, als espais degradats i, especialment, a les platges. És molt abundant al sector litoral del parc del Garraf. Té les fulles carnoses. Els fruits, que recorden una punta de fletxa, es tornen esponjosos en la maduració, i poden ser transportats fàcilment pel vent i per les onades, cosa que facilita la seva propagació.

La rosella
Papaver rhoeas

Flor, tan estesa com coneguda, que la tradició popular recorda amb noms tan bonics com puput, ababol, gallaret, paparota, paramà, badabadoc, peperepep i quiquiriquic. La seva floració és cada vegada menys comuna a causa de la utilització d'herbicides. Les llavors es fan servir com a condiment, i els pètals tenen propietats antitussígenes i tranquil·litzants.

Les estepes
Cistus albidus, C. salvifolius, C. monspeliensis

Les estepes són plantes molt comunes al Parc del Garraf. Són plantes molt inflamables, ja que tenen les tiges i les fulles molt resinoses. Les llavors germinen fàcilment després del foc. Les flors són delicades i efímeres, de color rosa en l'estepa blanca i de color blanc en l'estepa borrera i en l'estepa negra.

El cirerer d'arboç
Arbutus unedo

Un dels trets més típics de l'arboç són les flors blanques en forma d'esquellots que pengen de l'arbre al mateix temps que els fruits de l'any anterior. Les cireretes passen del groc al vermell amb la maduració, i estan recobertes d'una granulació característica. El nom llatí de l'espècie, unedo, vol dir "només un", i és una recomanació de menjar-ne amb moderació, ja que conté un alcaloide tòxic.

El càrritx
Ampelodemus mauritanica

El càrritx és una gramínia alta d'uns dos metres d'alçada de procedència africana, com indica el seu nom científic. Les fulles, de forma linear, són tallants a causa dels petits cristalls que presenten a les vores. De vegades ocupa grans extensions, i forma herbassars alts que són afavorits per la pastura i el foc. Es feia servir com a farratge i per a la fabricació de cordes i barrets

El càdec
Juniperus oxycedrus

Planta d'aspecte generalment arbustiu que pot arribar a fer-se gran com un arbre. Té les fulles en forma d'agulla i molt punxents, amb dues ratlles longitudinals de color blanc a l'anvers. El càdec viu a zones molt assolellades de tota la regió mediterrània, on ocupa les brolles, juntament amb el romaní i el bruc d'hivern.

La grandalla
Narcissus poeticus

El nom científic d'aquesta bonica flor és una dedicatòria al jove Narcís de la mitologia grega, que s'emmirallava a les aigües dels estanys per admirar la pròpia bellesa. Alhora, la paraula prové també de l'expressió grega que significa "narcòtic", a causa de la seva aroma embriagadora. Ambdues qualitats són destacables en aquesta flor de color blanc amb la corona rivetejada de vermell ataronjat.

La viola
Viola alba

Aquesta planta delicada té un perfum penetrant, les fulles en forma de cor i les flors d'un bonic color blavós que dóna nom a l'espècie. L' estructura de la flor afavoreix la pol·linització per part dels insectes. És ben coneguda la seva utilització en perfumeria, però, en canvi, molta gent ignora que a França es consumeixen caramelitzades i en forma de xarop.

L'herba de sant Joan o pericó
Hipericum perforatum

Les fulles i els pètals de l'herba de sant Joan semblen perforats si es miren a contrallum, a causa de les petites glàndules d'oli que contenen. D'aquesta essència se'n feia "oli de cop", de propietats cicatritzants, antiinflamatòries i antisèptiques. La tradició ha quedat perpetuada en una dita popular: "Qui te oli de pericó, no li cal metge ni doctor".

L'herba blenera o candelera
Verbascum thapsus

La candelera és una herba alta, de flors grogues i molt pilosa. El seu creixement és biennal: durant el primer any es desenvolupa una roseta de fulles, de la qual surt la tija amb les flors al llarg de l'any següent. Antigament es feia servir com a ble per les llànties d'oli i les candeles, d'aquí el nom. També s'utilitzava per a les afeccions pulmonars, com a astringent i com a tint per al cabell.

L'orquídia piramidal
Anacamptis piramidalis

Les orquídies han evolucionat fins a esdevenir un sofisticat mecanisme capaç d'atraure una determinada espècie d'insecte que participi en la pol·linització de la flor. Algunes imiten la forma de l'insecte, mentre que d'altres activen enginys per rebre el pol·len en el moment que l'artròpode es posa sobre la flor. Les minúscules llavors de les orquídies germinen només si troben un fong amb el qual fer simbiosi.

La calabruixa
Muscari neglectum

La calabruixa és parenta del les tulipes i els jacints. Com totes les plantes bulboses, la part aèria desapareix en l'època desfavorable i el bulb es manté sota terra a l'espera de millors condicions. Creix als espais oberts, a la vora dels camins i als camps de secà. Es fa servir també a jardineria.

El bruc d'hivern
Erica multiflora

També anomenat xipell, aquest bruc floreix a l'hivern, a diferència del seu parent, el bruc boal. Té les flors rosades, i les anteres dels estams, de color grana, sobresurten de la corol·la. El bruc d'hivern és l'aliment de les erugues de diverses espècies de papallones. La seva fusta encara s'utilitza per fabricar pipes de fumador.

Informació de la web del Parc Natural del Garraf de la Diputació de Barcelona