Flickr
Les gramínies
La família de les gramínies (Poaceae o Graminae) és una de les famílies més grans de plantes vasculars. Ha sofert un cert rebuig dins la història de la jardineria, tret del seu ús per a la formació de gespes. La família compta amb unes 7.500 espècies, la majoria herbàcies i cespitoses, tant anuals com perennes, distribuïdes per totes les regions del món, encara que són més importants a les regions temperades i fredes. Un percentatge baix d’espècies són llenyoses, entre les quals destaquem el grup dels bambús distribuït pels tròpics i per les zones temperades-càlides. Les canyes s’empren per a la construcció. Però la principal importancia de les gramínies és l’ús que se’n fa del gra (els cereals) com a aliment Basic per a l’home i per als animals.
Tanmateix, no podem oblidar la canya que ens dóna el sucre (Saccharum), ni les gramínies que tenen la utilitat de fixar les dunes (Spartina o Ammophila), ni tampoc moltes espècies cespitoses aprofitades per a la creació de gespes. Des del novembre del 2003, el Jardí Botànic compta amb un parterre dedicat exclusivament a les gramínies. És un projecte amb finalitats paisatgístiques i divulgatives. Inclou un bon nombre d’espècies de valor ornamental juntament amb d’altres no tan atractives però sí d’interès científic o educatiu. Diverses espècies mediterrànies o molt properes al clima mediterrani es barregen formant un mosaic de diversos colors, formes i plomalls. A les grans motes de càrritx (Ampelodesmos mauritanicus), gramínia freqüent al Garraf, s’hi uniran altres espècies de gran i mitjà tamany. Tot encerclant les anteriors, el visitant pot veure l’elegant Stipa tenuissima (procedent del continent americà), la blavenca Festuca glauca (originàries del litoral català) o el nostre ben familiar laston (Brachypodium retusum). Per completar la col·lecció en un futur, estem cultivant més espècies ibèriques i de les Illes Balears, i aviat comptarem amb espècies d’altres regions del món (Ucraïna, Austràlia i Sud-àfrica). La cura del parterre serà intensiu al principi però a mesura que vagin madurant les plantes, en ser perennes i cespitoses, l’efecte entapissador facilitarà el seu baix manteniment.
Samuel Pyke a la revista Brolla. Publicacions del Jardí Botànic de Barcelona. Gener 2004