La poda dels rosers

Abans de podar un roser ens hem de fixar en una sèrie de paràmetres que ens guiaran per on hem de fer els talls. Hem de parar atenció a les necessitats que té la planta segons l’espècie o la varietat, cosa que ens indicarà la vigorositat de la planta i la floració que tindrà. També ens fixarem en l’ús que li volem donar, quins aspectes en volem potenciar i quins condicionaments li posem.

Si es tracta d’un roser jove o per contra és un exemplar envellit que ja està format i que ja ha tingut manteniment al llarg de la seva vida, la poda serà molt diferent. En el primer cas tenim una planta vigorosa, que cal anar formant i que té molta capacitat de floració, mentre que en l’altre la planta ja té la forma adequada i la floració ja no és tan abundant.

Quan iniciem la poda hem de saber que cal realitzar els talls uns 5 mm per sobre de l’últim borró de la tija, massa a la vora el faria malbé, i massa fusta per sobre tampoc seria bo. Els talls han de ser inclinats amb la part més alta en el costat del borró i nets, per tal de facilitar la cicatrització.

Començarem per retirar les tiges mortes i danyades, així la planta se saneja alhora que afavorim la nova brotada i allarguem el període de floració. També eliminarem les tiges que es creuen i que competeixen pel mateix espai. N’eliminarem una, dues o totes, segons cada cas. Per últim, abans de començar la poda pròpiament dita, eliminarem els brots que surten per sota de l’empelt.

Buscarem sempre estructures obertes de la planta, compensades i amb bona circulació de l’aire per l’interior, estructures en forma de V.

 VARIETATS DE ROSERS

• Híbrids de te. En aquestes varietats de rosers les flors surten de les tiges de la mateixa temporada i la fusta vella no produeix floració. Mitjançant la poda volem aconseguir deixar una planta amb 4 o 5 tiges. Tallem entre 5 i 7 borrons de creixement de l’any anterior i deixem l’últim que miri cap enfora. També convindria eliminar brots amb diàmetres inferiors a la mida d’un llapis. Una poda severa farà tiges llargues i vigoroses l’any següent però en menys quantitat, i les flors seran de mida grossa. Una poda moderada augmenta el nombre de tiges però les fa menys vigoroses i de flor més petita.

L’època de poda és des de principis d’hivern a finals de primavera. En climes suaus se sol recomanar a principis d’hivern, mentre que en climes rigorosos és més cap al final de la temporada, de manera que és una protecció per la planta.

Durant la temporada farem una poda de manteniment que consistirà bàsicament en eliminar les flors passades per evitar que la planta inverteixi energia en la producció de fruits. Aquesta és una tècnica per allargar el període de floració.

Els talls els farem just sobre un borró que miri cap enfora, el primer de 5 o 7 folíols, que ja serà prou vigorós.

• Rosers floribunda o polianta. Els tractarem semblant als híbrids de te però els farem una poda més lleugera. Deixarem forces brots vigorosos que formin l’estructura i no cal eliminar totes la branques més fines, fins i tot en deixarem de secundàries. De les branques principals en tallarem 5 o 7 borrons i de les secundàries 2 o 3. En aquesta varietat també anirem fent una poda de manteniment al llarg de la temporada que consistirà principalment en eliminar les flors passades amb la finalitat d’estalviar energia i que la temporada de floració sigui llarga.

• Rosers miniatura. Són semblants a la varietat floribunda tot i que tenen una mida més reduïda. S’hi assemblen en el port que presenten i en l’estructura de la planta, per tant, farem una poda de formació de l’arbust i deixarem les tiges principals i les secundàries.

• Rosers trepadors. Per aquests rosers la poda és important perquè guia el seu creixement sobre el suport que els sosté. La guia de les branques cap a la línia horitzontal afavoreix el rebrot lateral, que és el que porta la floració. S’han d’eliminar les parts mortes i danyades i les que surten en angles i punts difícils de reconduir. Eliminem també les tiges velles que han perdut la capacitat productiva per tal d’afavorir els brots basals que esdevindran branques productives. Aquesta poda ha de ser progressiva al llarg dels anys. A l’hora de fer la poda també lligarem les tiges perquè formin l’estructura i cobreixin el suport. En el cas que no hagin fet prou número de brots laterals podem pinçar les branques a entre 10 i 20 cm i si n’hi ha molts els haurem de reduir a 2 o 3 borrons de la tija principal. Té importància lligar l’entramat i guiar-lo amb inclinació de ventall.

• Rosers tipus segmentós. Són els rosers més silvestres, que presenten flors senzilles amb una sola fila de pètals i solen florir només un cop per temporada. La poda és semblant a la dels trepadors, cal treure progressivament les branques velles per anar renovant la planta i reduir els brots laterals.

• Rosers tipus rugosa. És un grup heterogeni de rosers, la majoria són rosers antics i de floració única. Solen florir per les branques velles d’anys anteriors. Amb una poda a l’hivern eliminarem la floració de primavera, cal doncs deixar-los créixer i que es desenvolupin de manera natural. Cal una poda lleugera i un bon balanç entre les tiges velles i joves de manera que més que una poda anual el que cal per aquest tipus de rosers és un manteniment periòdic de retall lleuger un cop passada la floració, i deixem per a l’hivern el tall d’una branca vella.

• Rosers tapissants. Aquests rosers no volen una poda anual, tot i que si l’exemplar és molt joves sí que la podríem fer per afavorir nous brots i amb això nova colonització de l’espai que es vulgui tapissar. En el cas de plantes amb la mida adulta farem un poda per controlar-ne el creixement.

Per conèixer el grup al qual pertany cada roser ens podem fixar amb el port de la planta, si és poc vigorós i de mida mitjana serà del grup dels polianta, si el creixement és moderat i més o menys vigorós parlarem d’un híbrid de te, i per últim, si el creixement és molt vigorós serà un rosers trepador.

Moltes espècies són interessants pel fruit que produeixen després de la flor, en aquests casos no tallarem la flor passada.

Totes aquestes teories de poda es poden posar en dubte si ens fixem en treballs que s’han realitzat sobretot en rosers tapissants i per a massissos grossos, en els quals s’ha fet una poda mecànica amb la màquina de retallar tanques, i els resultats han estat prou satisfactoris. La floració era molt correcta perquè s’afavoreixen els brots nous però l’inconvenient arribava amb els temps, el fet de no treure les parts malaltes i que la planta creixi molt espessa afavoreix l’aparició de fongs i malalties. En tot cas, la poda sempre és una eina que tenim per fer créixer les plantes, mai és una necessitat, i els rosers són de les plantes més agraïdes en quan al seu desenvolupament després de podes incorrectes. Amb poques temporades es recuperen dels estralls fets en feines anteriors i acaben no notant-se gens.

Hi ha experiències que demostren que no és una opció encertada la plantació d’un roser nou i jove on n’hi havia un de vell que ha mort o que hem tret. Al roser nou li costa molt d’establir-se per l’atac dels patògens que hi ha al terreny i la planta no presenta gens de vigor. Una opció per solucionar aquest problema seria l’esterilització del terreny o l’afegiment de matèria orgànica que facilita un establiment ràpid de la planta.