Al Jardí Botànic de Barcelona, hi ha representats dos paisatges vegetals que cobreixen les zones més seques i càlides de l’arxipèlag canari.

Són els fitoepisodis del tabaibal i del cardonal. Des del punt de vista florístic tenen una gran semblança, perquè tots dos estan dominats per eufòrbies. Es tracta de plantes adaptades a resistir la insolació i les altes temperatures, i que, alhora, defugen els ambients freds i ombrívols. D’altra banda, el seu làtex les fa tòxiques i, per tant, l’herbivorisme no les afecta. La seva proximitat biològica fa que totes dues presentin una estratègia reproductiva poc freqüent: la pol·linització per formigues. I és que són plantes amb flors de mida reduïda, poc vistoses i amb les recompenses florals molt exposades, que formen poblacions denses, cosa que facilita la mobilitat entre les flors de les diferents plantes sense la necessitat del vol de l’insecte.

I, malgrat tot, les comunitats de tabaiba dolça (Euphorbia balsamifera) i de cardón (Euphorbia canariensis), tot i viure en els mateixos ambients, són clarament distintes. Els tabaibals es troben a primera línia de mar, i penetren poc cap a l’interior. Estan ben desenvolupats en els vessants secs i assolellats que hi ha a sotavent dels humits alisis, és a dir, al sud-est de les illes.

L’aspecte d’una tabaiba dolça canvia durant l’any, ja que és un caducifoli estival, tret netament tropical. A l’hivern, el verd platejat de les fulles fa de cobricel. A l’estiu, la xarxa densa de branques verd grisenques ho reemplaça. La seva fisiognomia és prostrada, en forma d’umbel·la que desplega tot l’espès brancam fins arran de terra, replegada de tal manera que fa de paraigua protector de les inclemències externes: a resguard de l’aerosol marí, filtrant l’elevada radiació solar incident i atenuant les pèrdues per transpiració i dessecació, es forma un microclima que suavitza les altes temperatures i humidifica l’aridesa ambiental.

Els cardonals estan menys exposats, a segona línia de mar. Penetren més a l’interior, tot enfilant-se pels vessant costeruts dels contraforts muntanyosos litorals. S’estableixen millor a la part meridional de les illes, però, tanmateix, sovintegen també a sobrevent, al nord, al vessant més plujós. Més aviat formen un cinturó prelitoral que envolta la majoria de les illes. De fet, les poblacions naturals s’estenen per les illes occidentals de La Palma, Tenerife i Gran Canària formant un anell costaner continu, però, en canvi, a les illes orientals de Gomera i Hierro, la seva distribució és més localitzada. El cardón, d’aspecte cras, té forma de cactus de canelobre. Una fisionomia esvelta, estirada, desafiant. Això el fa molt diferent de la tabaiba, i també el fet que no sigui l’aspecte físic el que el protegeix de la calor i l’aridesa, sinó el seu metabolisme cras. Amb tot, el cardón sembla més preparat per al clima subdesèrtic, i per això domina fins allà on l’aerosol marí, carregat de sal, el crema, que és on la tabaiba pot destronar-lo.

Tot i això, l’ampli territori que comprèn el tabaibal-cardonal ha patit una dràstica reducció per la mà de l’home. D’una banda, primer, l’agricultura, amb els segles, ha anat arraconant les comunitats cap als indrets més hostils (sòls molt pedregosos o molt inclinats), el que els canaris anomenen “malpaís”. I, de l’altra, en les últimes dècades, el boom de la construcció, a causa del turisme, n’ha acabat de rematar les poblacions: allà on l’agricultura no pot arribar, les urbanitzacions els han pres el territori.

Actualment, l’estat de conservació del tabaibal-cardonal es troba en un grau d’extrema vulnerabilitat És per això que en un dels treballs publicats sobre aquestes comunitats per científics de la Universitat de La Laguna s’acaba dient: “Deseamos que se tomen las medidas adecuadas para que este importante patrimonio natural pueda ser legado a las futuras generaciones de la forma más parecida posible a como lo hemos recibido.”

Font: La Brolla, Publicacions del Jardí Botànic de Barcelona.