Flickr
2008 any internacional de la patata
El 2008 vam celebrar el Potato year, és a dir, l’Any Internacional de la Patata.
Quin sentit té dedicar un any sencer a la celebració d’un tubercle tan humil? Per què una solanàcia originària dels altiplans dels Andes ha arribat a tenir tanta importància? Què li devem, a la patata?
Una imatge d’un dels contes de Jesús Moncada serveix per il·lustrar-ho. L’escombriaire de Mequinensa, quan recull les deixalles cada matinada, coneix la prosperitat dels seus veïns pel gruix de la pela de les patates que cada casa llença als fems. Una pela més gruixuda és signe inequívoc de prosperitat. És ben coneguda la història d’aquesta planta i del seu èxit. Molts països han intentat fer-se seu el protagonisme en la seva expansió agrícola. De les nombroses fantasies que es conten, la que em sembla més atractiva és la dels anglesos, que atribueixen l’arribada del tubercle al naufragi d’alguns vaixells de l’Armada Invencible. Havia descobert la Marina espanyola que l’elevada proporció de vitamina C de les patates prevenia l’escorbut, si s’alimentava les tripulacions amb aquest tubercle?
Del cert només sabem que la primera descripció del tubercle la devem a Pedro de Cieza a mitjan s. xvi, només algunes dècades abans que salpés l’Armada. La que havia de ser causa de guerres i mort havia portat la llavor que impulsaria l’èxit demogràfic de la Gran Bretanya. A la Irlanda del s. xviii, la principal producció agrícola eren els cereals. Un país amb sòls àcids, infecunds, on s’havia limitat la mida mínima d’una finca a la superficie necesaria per alimentar de masovers i donar una escassa renda als propietaris. La fam dels pagesos d’Irlanda els va portar a descubrir que, amb una petita parcel· la dedicada a les patates, es podria sobreviure tot l’any, i a més, podien vendre’s una petita part de la collita de cereals. A poc a poc els propietaris van anar segmentant les finques fins a l’extrem que, on antigament hi vivia una familia de masovers, van acabar per tenir-n’hi quatre. En pocs anys la població total del país es multiplicà proporcionalment. Un procés semblant es va donar a l’Europa central.
A mitjan s. xix, la ràpida expansió d’una podridura provocada per un fong va deixar tot el continent sense collita de patates. En pocs anys la fam va empènyer milers de famílies a buscar la supervivència fora del seu país i s’inicià la coneguda migració masiva a les Amèriques. Tres segles més tard el continent americà bescanviava un simple tubercle per milions d’europeus, l’arribada dels quals va canviar el curs de la història. Però l’expansió del cultiu va continuar i l’arribada del tubercle als Himalàies, a mitjan s. xx, va significar duplicar la població humana de països com el Nepal. Avui es cultiva arreu del món i l’alimentació d’un nombre creixent de persones en depèn cada dia. El cultiu de la patata s’estén per l’Àfrica subsahariana i pel SE d’Àsia, de manera que ha esdevingut un símbol ben clar de la pujant globalització. Estem lliures, però, de noves plagues que ens puguin menar a un desastre com el d’Europa central a mijan s. xix? Convé molt d’esforçar-nos en noves recerques que contribueixin a minvar el risc evident de plagues a la nova escala planetària. Per altra banda, vist l’èxit del cultiu i les conseqüències que té sobre la població total del planeta, no creieu que és més veritat del que sembla la vella cançó de La Trinca, la tornada de la qual feia: “I és evident que l’home ve de la patata, de la patata, de la patata”.
Brolla. Publicacions del Jardí Botànic de Barcelona. Núm 16. Abril 2008.